Unes reflexions de Vicente Calpe Clemente, el mestre d’Otos,
que dona nom a aquest blog i faacebook.
Les seues paraules ens fan reflexionar i vore com la
història es repeteix; i les preocupacions d’aquell mestre vocacional, republicà
i compromès amb els seus alumnes i la societat, es converteixen en les nostres
preocupacions. Ací us deixem aquest fragment per a que el saboregeu...
Plens d’entusiasme i vocació, acudim a les nostres escoles,
desterrem amb cançons l’obscuritat i la tristor de l’edifici escolar i de l’ànima
dels infants; amaguem la canya que tantes lesions ha fet i la substituïm per un
somriure amable; tanquem els llibres plens de paraules inintel·ligibles i eixim
a jugar amb la Natura, a córrer i botar pel camp, a rebre les carícies del
sol i de l’aire.
Les cares infantils que en lloc de conservar l’alegria pròpia
de la infància estaven serioses, reflexant l’angoixa profunda s’han transformat
en cares expressives, alegres, plenes de vida. I es que ha desaparegut la
coacció brutal i ha nascut entre alumnes i mestre una companyonia sincera i
respectuosa. L’escola del xiquet; un mon agradable, on tot és atractiu i
simpàtic.
Però el poble no
valora la tasca del mestre... el veu estrany, diferent...
¡Quina força de voluntat es necessita per a no llençar-ho
tot a rodar i deixar que els fills s’afonen en un pou d’ignorància, la mateixa
ignorància dels pares ja que així ho volen.!
La posició espiritual del mestre en aquestos moments és
crítica.
Però no està la solució del problema en acomodar-se a les
exigències de la ignorància nativa. ¡Això no seria digne d’un esperit fort que
porta cap un ideal elevat! ¿Hi ha que seguir lluitant!
El que cal pensar és en com trobar la manera de donar llums
a eixa ignorància que no és culpable de ser com és. I com?
Si qui té poder per a dur-ho a la pràctica ho fa, no s’imagina
el bé tan gran que haurà proporcionat al Magisteri i al seu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada